És una de les consultes més freqüents al nostre despatx: «He signat un contracte de
lloguer per un any, m’he de fer fora quan s’acabi?». La resposta, seguint la Llei
d’Arrendaments Urbans (LAU) vigent, és un «no» rotund en la gran majoria dels casos.
Sovint, els propietaris i els llogaters acorden posar una clàusula que diu que el contracte
té una durada d’un any. Tot i que aquesta xifra és legalment vàlida per escrit, la realitat
jurídica és molt diferent gràcies al mecanisme de la pròrroga obligatòria.
Segons la normativa actual, si el lloguer és sobre un habitatge habitual i el propietari és
una persona física, el contracte té una durada mínima de 5 anys. Si el propietari és una
persona jurídica (una empresa o entitat), aquest termini s’amplia fins als 7 anys.
Independentment del que digui el contracte (encara que posi 11 mesos o un any), si
l’immoble és la teva vivenda permanent, tens dret a quedar-t’hi fins a complir els 5
anys.
Però la protecció no s’acaba als 5 anys. Un cop transcorregut aquest període inicial, si cap
de les dues parts notifica a l’altra la seva voluntat de no renovar-lo (amb 4 mesos
d’antelació per part del propietari i 2 mesos per part del llogater), entra en joc la pròrroga
tàcita.
Aquesta pròrroga permet que el contracte s’allargui, any rere any, per un període de fins a
3 anys addicionals. En total, un llogater pot arribar a estar 8 anys en un habitatge sense
haver de renegociar les condicions principals del contracte original.
L’única excepció real perquè el propietari pugui recuperar l’habitatge abans dels 5 anys és
que hagi fet constar expressament en el contracte la necessitat d’ocupar l’habitatge per
a ell mateix o per a familiars de primer grau de consanguinitat, i sempre que hagi passat
almenys el primer any de contracte.